dijous, 19 de desembre de 2013

L'AVI JOSEP. (El peó de la carretera)

El meu avi Josep Cambras Macias mes conegut per en Pep de Can Bosc o "el peó de la carretera", va treballar a la companyia minera destinat al manteniment de la carretera d'Ogassa a St. Joan de les Abadesses
En els dos cercles l'avi Josep en un descans
de la feina i la seva filla Margarita que l'hi
havia anat a portar el dinar amb una amiga.

que era de grava. Nascut a la Vall de Bianya l'any 1898 es va casar amb la meva àvia Teresa i va viure un temps a Sant Joan de les Abadesses on van néixer les seves filles Margarita que mes tard fou la meva mare i la Paquita, fins que l'any 1929 amb l'idea de trobar feina a les mines,  horts per el conreu de les viandes i poder criar bestiar per el consum propi, es va traslladar amb la família a Ogassa a ca l'Enric que es el nom oficial de la casa, però que tothom coneix com a can Bosc on va quedar instalada la família fins a dia d'avui   que tot i que no hi vivim tenim cura de la casa perquè les nostres arrels es evident que no les volem perdre.
  Va ser un home realment treballador i molt orgullós de la seva feina de peó, hem de pensar que en aquells temps hi havia joves de Sant Joan de les Abadesses "quintos" que feien el servei militar a les mines i altres persones que treballaven a les diferents fàbriques de ciment i que feien aquest trajecte alguns amb bicicleta que era el vehicle més popular d'aquell temps i la majoria a peu, ell estava molt content quant moltes d'aquestes persones es paraven per saludar-lo, i si li preguntaven Pep com va això? ell solia contestar a tall de broma, "muchu trabaju i pocu dineru" i llavors feien  "petar" la xerrada (no hi havia les presses d'ara) i si a més li comentaven  el bon estat de la carretera, això el feia tan feliç que quan arribava a casa era la primera cosa que ens explicava.
   Va treballar sempre de peó des que va començar a la companyia minera fins que es va jubilar, només el varen canviar de feina durant un temps un cop acabada la guerra civil per ajudar en el muntatge del cable aeri del Faig (foto superior). El seu horari de treball fou sempre de les 8 h. del matí fins les 5 h. de la tarda amb una hora de descans al mig-dia per poder dinar, s'enduia sempre el menjar a la feina excepte el dia que l'avia Teresa feia "escudella" que aquesta l'hi portaven acabada de fer amb una "barmita" (així en deiem a casa) les seves filles Margarita (la meva mare) o la Paquita (la meva tia), jo de petit també l'hi portava alguna vegada els dies que no teniem escola.
Restes de les barraques que feia servir en cas de mal temps.
Quan la feina la tenia a la part de la carretera mes propera a Ogassa els dies de mal temps dinava a la barraca que hi havia prop del ciment de can Benet i si treballava a la part mes propera a St. Joan, la barraca que feia servir era una al costat mateix de l'estació de Toralles, allà podia fer foc per escalfar-se i també escalfar el menjar.



Restes de la "tremuja" de can Marteng.

En la fotografia superior podeu veure la "tremuja" que era el lloc on li portaven la grava que posteriorment ell amb el "carretó" repartia per la carretera en els llocs on feia falta, sobretot en èpoques de pluja en que la carretera quedava molt “aixurrancada” (encara que soni malament era de la manera que es deia) que volia dir plena de forats. A part del "carretó", la resta de les eines que feia servir eren el pic, la pala, el “resclet” per repartir la grava, el “picolador”", o “masseta” de mànec llarg per esmicolar la grava més grossa i poca cosa més, amb això en tenia prou per mantenir la carretera en perfecte estat. En la fotografia inferior podeu veure les eines del "peó Josep" fotografiades davant de la casa amb el que queda de la "barmita" que pel que sembla encara es possible que mantingui l'olor d'escudella i també un detall de la pala on podreu observar que estava marcada amb tres forats el que demostra la seva autenticitat.




A la dreta el podeu veure amb un grup de caçadors d'Ogassa que si mal no recordo havien anat a caçar l'isard a Ull de Ter. Era un aficionat a la caça, quasi sempre a prop de casa i moltes vegades hi feia "petar" com deia ell alguna "becaina" que volia dir una petita dormida en algun racó assolellat. Els dies que portava algun conill, tudó, esquirol o gaig venia molt content i l'endemà  l'àvia Teresa en feia un bon arròs. Una altre cosa que també li agradava molt, era escoltar la R.E.I. (Radio España Independiente) popularment coneguda com La Pirenaica que molts pensaven que estava situada al cantó francès dels Pirineus quan en realitat emetia des de Moscou i mes tard des de Bucarest. Agafava la ràdio i es posava en algun lloc del jardí a escoltar-lo, però entre que el volum el posava baix perquè aquesta emissora era prohibida i les  moltes interferències no devia sentir gran cosa, però no se'n oblidava cap dia.

A l'esquerra podeu veure tres imatges de la vida familiar:
Els avis convidats a casament a Olot.
Fotografiats davant de la casa després d'una bona nevada.
I al cap de taula en la celebració del Nadal de l'any 1962.





En la fotografia de la dreta podeu veure la que ell deia la "meva" carretera a l'entrada del poble en una imatge de la primera meitat del segle passat. Durant l'època que ell va treballar a la carretera, el director de les mines era el Sr. Victor Rich Bonhora, el pare del qual en els primers viatges que va fer a Surroca i sorprès per la bellesa del poble hi va dedicar un poema del qual un petit vers l'he posat a peu de foto. Ja sabeu que al arribar al poble la carretera passa entre dues grans roques i a aquest punt concret és el que fa referència el vers.

Arribada a Surroca (inicis s. XX), l'avi Josep encara no treballava
a la carretera i en el cercle les dues roques que donen l'entrada
al poble a l'alçada de la casa i el gorg de Cobertró.


ANECDOTARI.
Tot i que en tindria moltes, només n'explicaré tres.
     A mes dels horts de la casa, també tenia un camp de patates una mica apartat i al costat mateix del bosc. D'aquest camp es va donar compte que quan les patates ja eren grosses, cada nit li'n robaven alguna planta i va pensar que això ho tenia que parar. Una nit de lluna plena va agafar l'escopeta i es va amagar al bosc, de sobte es va adonar que venia un home, va esperar que aquest donés el primer cop d'arpelles, llavors va disparar un tret a l'aire, i aquell home va marxar amb tanta pressa que per el camí va perdre el sac, però de les patates ja no li'n varen tocar cap més.

     Els meus avis cada any mataven porc i també durant la guerra, un cop acabada aquesta molts soldats republicans camí de França passaven per casa, entraven i sense demanar res s'emportaven mantes per abric i tot el menjar que podien, sense fer cas de les súpliques de la meva àvia ni de la por de les seves filles llavors molt petites. Per poder salvar les "botifarres" i les "llangonices" les va tenir que posar en sacs de roba, portar-les a l'hort i colgar-les sota un gran paller de "tronques" de blat de moro. Així va poder conservar uns embotits que en aquells moments tan difícils, per a ells representaven la subsistència de tot un any.

       Mentre treballava a la carretera veia baixar cada dia els "quintos" que feien el servei militar a les mines, anaven amb bicicleta i al ser joves i valents no tenien cap por i corrien molt, ell sempre els  deia aneu més poc a poc que algun dia us fareu mal, ells el saludaven però no feien cap cas dels seus consells. Un dia un grup d'aquests "quintos" acabant de passar pel seu costat, la carretera feia un revolt i just al mig es varen trobar un ramat d'ovelles. El resultat ja us el podeu imaginar, no varen poder parar i el que anava al davant (normalment el més valent i espavilat) ja va ser sobre les ovelles, va saltar per sobre la bicicleta amb la gran sort que les ovelles eren tan juntes que van fer de coixí i pràcticament no es van fer res. Ell al sentir els crits i veure les corredisses dels animals ja es va pensar el que havia passat, però just arribar-hi ja havien tornat a pujar a la bicicleta i a vall va que no ha passat res.

   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada