dijous, 19 de desembre del 2013

CARBÓ. L'avi Josep. "el peó de la carretera".

El meu avi Josep Cambras Macias mes conegut per en Pep de Can Bosc o "el peó de la carretera", va treballar a la companyia minera destinat al manteniment de la carretera d'Ogassa a St. Joan de les Abadesses
En els dos cercles l'avi Josep en un descans
de la feina i la seva filla Margarita que l'hi
havia anat a portar el dinar amb una amiga.

que era de grava. Nascut a la Vall de Bianya l'any 1898 es va casar amb la meva àvia Teresa i va viure un temps a Sant Joan de les Abadesses on van néixer les seves filles Margarita que mes tard fou la meva mare i la Paquita, fins que l'any 1929 amb l'idea de trobar feina a les mines,  horts per el conreu de les viandes i poder criar bestiar per el consum propi, es va traslladar amb la família a Ogassa a ca l'Enric que es el nom oficial de la casa, però que tothom coneix com a can Bosc on va quedar instalada la família fins a dia d'avui   que tot i que no hi vivim tenim cura de la casa perquè les nostres arrels es evident que no les volem perdre.
  Va ser un home realment treballador i molt orgullós de la seva feina de peó, hem de pensar que en aquells temps hi havia joves de Sant Joan de les Abadesses "quintos" que feien el servei militar a les mines i altres persones que treballaven a les diferents fàbriques de ciment i que feien aquest trajecte alguns amb bicicleta que era el vehicle més popular d'aquell temps i la majoria a peu, ell estava molt content quant moltes d'aquestes persones es paraven per saludar-lo, i si li preguntaven Pep com va això? ell solia contestar a tall de broma, "muchu trabaju i pocu dineru" i llavors feien  "petar" la xerrada (no hi havia les presses d'ara) i si a més li comentaven  el bon estat de la carretera, això el feia tan feliç que quan arribava a casa era la primera cosa que ens explicava.



                                                                      
Fitxa d'alta a l'Arrendatària del meu avi Josep.




   Va treballar sempre de peó des que va començar a la companyia minera fins que es va jubilar, només el varen canviar de feina durant un temps un cop acabada la guerra civil per ajudar en el muntatge del cable aeri del Faig (foto superior). El seu horari de treball fou sempre de les 8 h. del matí fins les 5 h. de la tarda amb una hora de descans al mig-dia per poder dinar, s'enduia sempre el menjar a la feina excepte el dia que l'avia Teresa feia "escudella" que aquesta l'hi portaven acabada de fer amb una "barmita" (així en deiem a casa) les seves filles Margarita (la meva mare) o la Paquita (la meva tia), jo de petit també l'hi portava alguna vegada els dies que no teniem escola.
Restes de les barraques que feia servir en cas de mal temps.
Quan la feina la tenia a la part de la carretera mes propera a Ogassa els dies de mal temps dinava a la barraca que hi havia prop del ciment de can Benet i si treballava a la part mes propera a St. Joan, la barraca que feia servir era una al costat mateix de l'estació de Toralles, allà podia fer foc per escalfar-se i també escalfar el menjar.



Restes de la "tremuja" de can Marteng.

En la fotografia superior podeu veure la "tremuja" que era el lloc on li portaven la grava que posteriorment ell amb el "carretó" repartia per la carretera en els llocs on feia falta, sobretot en èpoques de pluja en que la carretera quedava molt “aixurrancada” (encara que soni malament era de la manera que es deia) que volia dir plena de forats. A part del "carretó", la resta de les eines que feia servir eren el pic, la pala, el “resclet” per repartir la grava, el “picolador”", o “masseta” de mànec llarg per esmicolar la grava més grossa i poca cosa més, amb això en tenia prou per mantenir la carretera en perfecte estat. En la fotografia inferior podeu veure les eines del "peó Josep" fotografiades davant de la casa amb el que queda de la "barmita" que pel que sembla encara es possible que mantingui l'olor d'escudella i també un detall de la pala on podreu observar que estava marcada amb tres forats el que demostra la seva autenticitat.




A la dreta el podeu veure amb un grup de caçadors d'Ogassa que si mal no recordo havien anat a caçar l'isard a Ull de Ter. Era un aficionat a la caça, quasi sempre a prop de casa i moltes vegades hi feia "petar" com deia ell alguna "becaina" que volia dir una petita dormida en algun racó assolellat. Els dies que portava algun conill, tudó, esquirol o gaig venia molt content i l'endemà  l'àvia Teresa en feia un bon arròs. Una altre cosa que també li agradava molt, era escoltar la R.E.I. (Radio España Independiente) popularment coneguda com La Pirenaica que molts pensaven que estava situada al cantó francès dels Pirineus quan en realitat emetia des de Moscou i mes tard des de Bucarest. Agafava la ràdio i es posava en algun lloc del jardí a escoltar-lo, però entre que el volum el posava baix perquè aquesta emissora era prohibida i les  moltes interferències no devia sentir gran cosa, però no se'n oblidava cap dia.

A l'esquerra podeu veure tres imatges de la vida familiar:
Els avis convidats a casament a Olot.
Fotografiats davant de la casa després d'una bona nevada.
I al cap de taula en la celebració del Nadal de l'any 1962.





En la fotografia de la dreta podeu veure la que ell deia la "meva" carretera a l'entrada del poble en una imatge de la primera meitat del segle passat. Durant l'època que ell va treballar a la carretera, el director de les mines era el Sr. Victor Rich Bonhora, el pare del qual en els primers viatges que va fer a Surroca i sorprès per la bellesa del poble hi va dedicar un poema del qual un petit vers l'he posat a peu de foto. Ja sabeu que al arribar al poble la carretera passa entre dues grans roques i a aquest punt concret és el que fa referència el vers.

Arribada a Surroca (inicis s. XX), l'avi Josep encara no treballava
a la carretera i en el cercle les dues roques que donen l'entrada
al poble a l'alçada de la casa i el gorg de Cobertró.


      ANECDOTARI.
     Tot i que del meu avi en tindria moltes anècdotes, només n'explicaré tres.


     A mes dels horts de la casa, també tenia un camp de patates una mica apartat i al costat mateix del bosc. D'aquest camp es va donar compte que quan les patates ja eren grosses, cada nit li'n robaven alguna planta i va pensar que això ho tenia que parar. Una nit de lluna plena va agafar l'escopeta i es va amagar al bosc, de sobte es va adonar que venia un home, va esperar que aquest donés el primer cop d'arpelles, llavors va disparar un tret a l'aire, i aquell home va marxar amb tanta pressa que per el camí va perdre el sac, però de les patates ja no li'n varen tocar cap més.

                              =========================================

     Els meus avis cada any mataven porc i també durant la guerra, un cop acabada aquesta molts soldats republicans camí de França passaven per casa, entraven i sense demanar res s'emportaven mantes per abric i tot el menjar que podien, sense fer cas de les súpliques de la meva àvia ni de la por de les seves filles llavors molt petites. Per poder salvar les "botifarres" i les "llangonices" les va tenir que posar en sacs de roba, portar-les a l'hort i colgar-les sota un gran paller de "tronques" de blat de moro. Així va poder conservar uns embotits que en aquells moments tan difícils, per a ells representaven la subsistència de tot un any.

                              ==========================================

       Mentre treballava a la carretera veia baixar cada dia els "quintos" que feien el servei militar a les mines, anaven amb bicicleta i al ser joves i valents no tenien cap por i corrien molt, ell sempre els  deia aneu més poc a poc que algun dia us fareu mal, ells el saludaven però no feien cap cas dels seus consells. Un dia un grup d'aquests "quintos" acabant de passar pel seu costat, la carretera feia un revolt i just al mig es varen trobar un ramat d'ovelles. El resultat ja us el podeu imaginar, no varen poder parar i el que anava al davant (normalment el més valent i espavilat) ja va ser sobre les ovelles, va saltar per sobre la bicicleta amb la gran sort que les ovelles eren tan juntes que van fer de coixí i pràcticament no es van fer res. Ell al sentir els crits i veure les corredisses dels animals ja es va pensar el que havia passat, però just arribar-hi ja havien tornat a pujar a la bicicleta i a vall va que no ha passat res.

                             ==========================================

dimarts, 2 de juliol del 2013

CARBÓ. MAQUETA. Estació i Mina "La Ramona".

Per guanyar els forts desnivells de la conca minera es feia per mitjà dels anomenats "plans inclinats", aquests  eren uns trams de  doble via on s'utilitzava la força dels vagons que baixaven plens per fer pujar els buits  , els vagons anaven sempre de dos en dos i a la part superior del "pla inclinat" hi havia una torre on s'hi trobaven les politges dels cables i uns contrapesos per compensar la diferencia de pes entre els vagons plens i els buits.
Ficció o realitat?   La paret de la "barraca" 6 cms. d'alçada, el miner 4 cms. els arbres que son  reals 8-10 metres.
Imitacions d'època de la reproducció.
    La zona de treball de "La Ramona" era una esplanada situada a uns 500 m. aprox. de casa meva , sobre mateix del Prat del Pinter i era el punt central del "pla inclinat" entre "La Gallina" i el "Taller".  Aquest "pla" constava de dos trams,  cada un dels quals tenia els seus cables individuals i era en aquesta estació que feien el canvi de cables, quan arribaven dos vagons plens de "La Gallina" al moment que quedaven parats, els miners en desenganxaven els cables i enganxaven els altres per baixar-los fins al "Taller", i evidentment passava el mateix amb els que pujaven buits. Veureu en la reproducció que el tram per sobre de "La Ramona" tenia 3 rails i es perquè només es desdoblava totalment uns pocs metres justament a la meitat del tram per poder-se creuar els vagons, també podeu veure que els miners que esperen, ho fan amb una fusta a les mans, en deien "cala" i era un pal d'uns 8-10 cms. de diàmetre en el punt mes gruixut, 50-60 cms de llargada i de forma cònica per poder-lo agafar fàcilment i que els miners tiraven  a les rodes per "calar" o parar els vagons, tots els miners ho sabien fer encara que a vegades sortia alguna "cala" disparada perquè no havien encertat la roda, però n'hi havia d'especialitzats que en deien "calers" i aquests ho feien amb molta pràctica i estil i no solien fallar. Al costat mateix d'aquest "intercanviador" o estació també hi havia la mina de "la Ramona", mina que va donar el nom a tot aquest centre de treball i en la qual hi havia treballat el meu oncle Francesc,davant la mina i podeu veure un miner preparant els troncs per les "enfustades" i dos que intenten buidar una "vagoneta" de material dolent a la "terrallera", al costat mateix d'aquesta mina també hi passaven les vagonetes del cable aeri del "Faig" i per l'altre cantó hi arribaven els vagons procedents de la "mina Nova" i també el carbó que procedia de les mines  que nosaltres en dèiem "Coto de baix" i "Coto de dalt".
La maqueta vista des de diferents angles.

   ANECDOTARI. Des d'aquesta estació a vegades algun vagó s'escapava lliure vies avall per alguna errada humana en el moment d'enganxar els cables, llavors se sentien uns crits molt forts dels miners avisant als del "Taller" que s'allunyessin per no prendre mal i durant uns 20-30 segons el soroll era espectacular fins que el vagó s'estavellava a mig camí (semblava un terratrèmol), després es feia un silenci impressionant trencat per les primeres veus dels miners discutint el com i el perquè allò havia passat. Imagineu-vos per uns moments l'impacte de veure baixar lliure un vagó ple de carbó per una pendent tan forta, quan això passava els crits i el soroll se sentien per tot el poble.
A la part superior d'aquestes imatges podeu veure el que queda de la mina i de la "barraca" dels miners, i a la part inferior l'esplanada tranquil-la i silenciosa (qui t'ha vist i qui et veu) i un tram del "pla inclinat" on després de 45 anys del tancament de les mines encara hi ha el cable a terra del darrer viatge de carbó.
Fotografia feta a la plaça de "La Ramona",  just darrera del miner que fa "el trago" es veuria casa meva, la edificació petita que es veu a la dreta, es un barracó de soldats que hi varen construir un cop acabada la guerra i destinats a la construcció i manteniment dels "bunkers" del Coll del Pal que encara avui es poden veure i les dues fletxes assenyalen, la superior una "xaranga" utilitzada per separar el carbó gros (brasa o fragua) del petit (trit o terregada) i l'altre, dues "cales" que servien per frenar els vagons o parar-los del tot, la persona que generalment ho feia en deien "el caler", encara que tots en sabien.
Fotografia de procedència desconeguda.. 
     
    Aquesta maqueta es pot veure en dies d'oficina a l'entrada de l'ajuntament de St. Joan de les Abadesses.
Maqueta fotografiada a l'exterior, al fons les muntanyes de "les aiades" i "castellets"






    Seguirem actualitzant-la...............

dijous, 18 d’abril del 2013

CARBÓ. Mina Juncadella.

Aquesta mina es troba a 25 m. de la casa on vaig néixer ca l'Enric, el nom de "Juncadella" li ve donat per una font que hi ha a uns 200 mt. a on  els miners hi anaven a buscar aigua, una font molt coneguda en l'època de les mines, avui totalment oblidada i que en un futur comentaré amb més detalls.  Entre la mina i la casa s'hi troba un forn de calç en bon estat tot i que amb el pas dels anys ha anat quedant tapat de terra i només se'n pot veure la part superior  i que se suposa que va servir per fer la calç que es va utilitzar per construir la casa així com també la boca i un tram inicial de la mina que també es va fer  d'obra i que fa que després de tants anys encara avui es mantingui en bon estat, hem de pensar que en aquell temps el ciment que ara coneixem no existia.
Quan la meva família  va anar a viure a aquest lloc l'any 1930 aprox. la mina ja era tancada, el que vol dir que la seva explotació es va produir entre finals del s.XIX i principis del s.XX, el material dolent que sortia de la mina s'abocava justament davant de casa meva i aquella "terrallera" que es va anar formant i que encara avui es pot veure, amb el pas dels anys  es va convertir en un hort de casa  i actualment encara ho es, i el carbó que s'extreia es transportava amb vagons fins l'estació de "La Ramona", 500 mts. aprox. totalment plans, (els dos llocs tenen la mateixa altitud) i d'aquí  fins la plaça Dolça amb el pla inclinat.
La Juncadella aiguats 1982
Mina Juncadella 2013
 ANECDOTARI. Tota l'activitat que jo recordo d'aquesta mina era la que l'hi donaven els ànecs  de casa que hi anaven a remullar-si tantes vegades com volien perquè poca o molta sempre hi havia aigua i també recordo vagament que quant jo era molt petit alguna vegada (poques perquè anava escàs) i si la festa era molt assenyalada hi havíem posat alguna ampolla de cava (llavors era "xampany") per mantenir-la en fresc. Aquesta mina també  servia de "pluviòmetre", quan venia alguna "llevantada"  a casa deien " ha plogut molt perquè la mina ha revingut· o "no ha plogut gaire perquè la mina encara no ha revingut" volien dir si de la mina en sortia o no en sortia aigua. En les diferents imatges podeu veure que el nostre peculiar i particular "pluviòmetre" era i encara es molt eficient.
Al fons a l'esquerra hi podeu entreveure la mina i en primer terme les restes del forn de calç amb la "Sisqueta" i en "Nicetu" fent tasques de manteniment.
La Juncadella any  2012
El meu pare Mariano intentant desviar l'aigua que sortia de la mina l'any 1982 (fotografia  cedida per l'Ajuntament d'Ogassa)

divendres, 1 de febrer del 2013

ROMÀNIC. MAQUETA Sant Julià de Saltor.

Sant Julià de Saltor, església i rectoria. Maqueta fotografiada a l'exterior amb el rere fons de la muntanya de St.Amand que es el seu entorn natural

Fotografia imitació d'època en que es pot veure la reproducció de l'església de Saltor i al fons la masia del Joncar
Sant Julià de Saltor es una petita parròquia del municipi d'Ogassa, situada a 1350 m. d'altitud sota les cingleres de St. Amanç per la cara sud. Tot i que la primera església de Saltor ja surt documentada l'any 890 en l'acta de consagració de la de Sant Pere de Ripoll, de l'actual se'n podria situar la seva construcció al s. XI i depenia del Monestir de Ripoll. Es una construcció de l'anomenat romànic rural, consta d'una nau rectangular de dues alçades amb un petit campanar de torre d'un sol pis, al llarg dels anys també ha sofert algunes modificacions perquè per exemple a la nau més alta i per la cara de la muntanya es veu clarament que hi havia hagut una porta a l'alçada d'un primer pis, no se quina era la seva utilitat i que fa anys que està tapiada.  Adossada a l'església hi ha la rectoria que al menys fins fa poc era habitada, no obstant això el conjunt en general està molt deteriorat i en procés irreversible de desaparició si ningú hi posa remei, la qual cosa farà que es perdi definitivament un altre testimoni històric del nostre passat. Punt de destinació o de pas de nombroses sortides des de qualsevol poble de l'entorn, tan a peu com amb BTT,  ja que al tenir a prop llocs tan emblemàtics com St. Amand, Taga o serra cavallera el fan molt conegut per els amants de la natura tan de la comarca com d'arreu de Catalunya.                                                                                                               ANECDOTARI. Ara anar a caminar per la muntanya no es massa habitual i en diem "fer esport", però a casa meva a Ogassa teníem i tenim família a Campdevànol i el meu avi Josep Cambras moltes de les vegades que hi anava marxava a peu de bon matí amb el "sarró" ben proveït, l'escopeta penjada a l'esquena (llavors es podia caçar per tot arreu) i  anava d'Ogassa a Campdevànol passant per Saltor i Corones, i a l'hora de dinar sense fer-ne gaire soroll havia arribat al seu destí i si a més podia arribar-hi amb alguna peça de caça (conill, tudó, gaig, etc.)  la seva felicitat era complerta. Aquesta es una de les 14 maquetes que tinc guardades a casa meva.

Una altre visió de l'església.
Detall de la part davantera de la reproducció on es pot veure la diferència de construcció de la rectoria i de l'església.




Planimetria de St. Julià de Saltor.   1/200
Manel Anglada i Bayès.